L’ús de l’espiral en el treball del ferro a l’Edat Mitjana
This paper was originally published at ‘DIAGONAL.42 (2017) | Anàlisi i crítica‘
Durant el segle X, l’augment en la producció de ferro va ser tan rellevant que en molts aspectes es considera l’època medieval com la veritable edat del ferro. Probablement els monestirs van impulsar la creació de forges, que es van multiplicar a tot el nord peninsular. Tot i que en realitat es tracta d’un fenomen difícil d’explicar, sí que pot afirmar-se que es va veure afavorit per la introducció de millores tècniques, com l’aprofitament de l’energia hidràulica, i per l’excel·lent qualitat del mineral de ferro de les mines de la zona, en especial de les del Canigó i les del Ripollès.
En tot cas, el ferro perfilat va esdevenir molt més fàcil d’aconseguir i es va convertir en un material indispensable en àmbits diversos com la fabricació d’armes, molt variades i de gran qualitat, i l’agricultura, on l’utillatge va evolucionar radicalment. A partir del segle XII també es va desenvolupar significativament la indústria derivada del ferro aplicada a la construcció. D’una banda, s’empraven peces de ferro durant l’execució de l’obra per tal de millorar qüestions com els ancoratges i els estintolaments; i de l’altra, es va fer habitual la fabricació en ferro d’elements com brasers, reixes o ferramentes per portes.
Abans de la industrialització, els productes de ferro eren el resultat d’un llarg procés on intervenien multitud de professionals en ubicacions molt diverses. A grans trets, es pot sintetitzar en tres fases principals: en primer lloc hi havia la recollida del mineral i el seu trasllat fins a la farga; allà, els mestres fargaires realitzaven les cuites del material, compactaven i tallaven la massa de ferro i, finalment, l’estiraven per fer-ne lingots; per últim, aquests es transportaven als tallers dels ferrers per tal que elaboressin la peça final.
Els lingots produïts a les fargues eren un producte semiacabat que es presentava en forma de barra d’un pes determinat. És possible que, fins a cert punt, els mestres fargaires acceptessin d’adaptar-ne la longitud i la secció a les exigències del ferrer en funció de les seves necessitats però, en tot cas, la posterior manufactura de la peça estava fortament condicionada pel subministrament del material en barres.
D’altra banda, el ferro era molt poc adequat per al treball en motlles, ja que requereix arribar a temperatures de més de 1.500 ºC, molt difícils d’assolir i de mantenir. En canvi, la seva plasticitat en permet una certa manipulació en calent. Per tal de donar forma als lingots provinents de les fargues, els ferrers els sotmetien a cicles d’escalfament i refredament que facilitaven l’aplicació dels processos físics, consistents bàsicament en el martelleig de les barres de ferro en calent,necessaris per deformar la peça.
Els objectes longitudinals podien realitzar-se directament a partir dels lingots, però si es tractava de peces que requerien una certa amplada, era necessari un disseny més elaborat que sovint implicava acoblar diferents peces i que complicava enormement el procés de fabricació. Probablement, en resposta a aquesta dificultat, es va imposar en molts casos el recurs de cargolar els extrems de les barres en forma d’espiral.
La preferència per les espirals devia tenir molt a veure amb la immediatesa d’aconseguir aquesta forma amb una barra que es doblega fàcilment en calent sobre l’enclusa, però no poden infravalorar-se altres factors que devien afavorir l’acceptació d’aquest acabat, com la llarga tradició simbòlica de les espirals o l’atractiu estètic de les peces resultants. El protagonisme creixent de les espirals en la producció d’objectes de ferro en època romànica va anar acompanyat del perfeccionament de les tècniques de curvatura i de la progressiva identificació d’aquesta figura amb el material, fins a esdevenir-ne un tret icònic.
Els elements més destacats que va generar la indústria del ferro aplicada a l’arquitectura medieval van ser probablement les reixes. No només perquè es van utilitzar de manera generalitzada i perquè es tractava d’elements fabricats íntegrament en ferro, amb les dificultats tècniques que això comportava, sinó també per la varietat i la qualitat dels seus dissenys i pel gran virtuosisme que es va arribar a assolir en l’execució dels mateixos.
Les reixes romàniques més habituals estaven formades per una sèrie de muntants fixats a un marc perimetral i units entre ells amb tiges acabades en espiral. A mesura que l’arquitectura gòtica es va anar imposant i que els gremis van definir i consolidar la manera de fer a l’entorn de la construcció, es van abandonar els models típicament romànics i la reixeria va començar a oferir paral·lelismes importants amb el nou estil arquitectònic. Així, els desitjos gòtics d’alçada i de transparència es van traduir en el predomini i l’allargament dels muntants, i en l’estilització del conjunt de la reixa amb la concentració de la decoració al coronament.
Inicialment els elements de ferro destinats a l’edificació devien ser ideats majorment pel mateix ferrer, però almenys a partir del segle XIV hi ha constància que en ocasions els dissenys s’encarregaven a mestres d’obres i a argenters. L’abandonament progressiu del disseny característic dels objectes de ferro a base de peces acabades en espiral va produir-se per causes molt diverses. A les exigències imposades per les novetats estilístiques i per les dimensions i necessitats de les esglésies gòtiques, cal afegir-hi la participació d’aquests professionals aliens als tallers dels ferrers i al treball específic del ferro, que indubtablement devien fer aportacions importants derivades del seu ofici propi.
A més, alguns especialistes han trobat prou coincidències en les mides, formes i disposició de les ferramentes romàniques com per plantejar la possibilitat que algunes fargues tinguessin un taller de transformació propi. Aquest recurs els hauria permès fabricar certes peces d’ús habitual mínimament estandarditzades per distribuir-les directament als edificis o a les obres que les necessitessin. Si es té en compte aquesta hipòtesi, podria establir-se que les esglésies amb elements especialment singulars devien correspondre a les obres més riques, amb accés a tallers de ferrers prou importants com per realitzar ferramentes personalitzades.
En tot cas, és a la producció de reixes romàniques on l’ús de l’espiral pot identificar-se més clarament amb el treball del material. La funció d’aquestes peces, que podien ser fixes o mòbils a l’interior de les esglésies, era principalment la de tancar el pas dels seglars a determinades zones del temple, i derivaven formalment i funcional dels cancells de pedra visigòtics i asturs, però sense suposar un obstacle visual totalment opac. A l’exterior, s’utilitzaven com a protecció de les obertures de façana.
Per a la fabricació d’aquestes reixes, calia resoldre grans superfícies autoportants amb una certa resistència i, com s’ha indicat anteriorment, per tal d’atapeir les reixes, es va recórrer a l’eixamplament de les barres de ferro mitjançant el cargolament dels extrems. A la llarga, aquest sistema es va perfeccionar i es va estendre l’ús de plantilles de corbat que es fixaven a l’enclusa. Després d’escalfar la barra de ferro i practicar-hi a mà la primera curvatura de l’espiral, aquesta es fixava a la plantilla i s’hi anava adaptant a força del martelleig de les parts a plegar en calent. Així, es facilitava el forjat de l’espiral i s’assegurava que totes les peces fossin molt similars.
També cal tenir en compte l’existència d’algunes reixes de gran qualitat que es van realitzar sense plantilla. En aquests casos, s’introduïa la barra a un forat de l’enclusa per tal de subjectar-la i poder-la girar manualment. Aquest procediment requeria una gran destresa per part del ferrer i, en el millor dels casos, donava lloc a tiges amb espirals lleugerament desiguals.
Per tal de muntar la reixa, calia fixar aquestes barres en espiral al marc perimetral i als muntants que en constituïen l’estructura portant. Aquestes unions es realitzaven amb abraçadores de ferro que es podien tancar en calent o bé amb punts de soldadura. Les abraçadores eren molt més freqüents per la dificultat d’aconseguir la temperatura de fusió requerida per fer soldadures.
Molt sovint, aquest esquema bàsic s’embellia amb la incorporació de petites tiges en espiral o de peces secundàries de disseny geomètric als espais intersticials entre les espirals principals. També era relativament freqüent acabar l’extrem interior de les espirals amb una figura. S’han conservat exemplars especialment bells on l’extrem de la barra pren forma de fulla o de cap zoomorf, però en la majoria d’ocasions s’unien pètals a l’extrem de l’espiral per mitjà d’una abraçadora per tal de formar una flor.
En aquest apartat cal fer referència a la reixa de Santa María d’Iguácel, per la seva originalitat i per la gran virtuositat de l’execució. Entre moltes altres figures, aquesta peça presenta flors realitzades a partir de la divisió de la tija principal en dos o tres pètals. Aquest mètode requereix molta habilitat per part del mestre ferrer, però el resultat final és molt més delicat i subtil que el de les formades per abraçadores.
En el cas de les portes, la necessitat d’incorporar-ne elements metàl·lics responia principalment a dos requeriments. Primer, la manca d’arbres amb prou diàmetre de tronc com per realitzar batents de porta d’una sola peça obligava els fusters a juxtaposar diversos taulons de fusta que s’havien d’unir entre ells de manera prou resistent. Segon, els edificis més rics requerien la major protecció possible davant les amenaces externes, i carregar la porta de peces de ferro en dificultava considerablement el trencament.
També es fabricaven en ferro altres elements auxiliars de les portes, com forrellats, baules o picaportes. En aquest cas, és imprescindible tenir en compte les connotacions simbòliques que s’atribuïen al ferro en època medieval. Bàsicament era considerat un material infernal, ja que s’arrencava de les entranyes de la terra i només podia manipular-se amb foc.
Es tractava del producte resultant d’una operació de transformació gairebé màgica que convertia el ferrer en un manipulador de substàncies diabòliques, malgrat constituir un ofici poderós i indispensable en el pla social. A més, es va generar una oposició entre el metall i la fusta, que posava en relació un material inquietant i pervers que es treballava amb foc, amb un material pur i santificat per la imatge ideal de la santa creu.
És molt probable que aquesta aprensió envers el ferro tingués molt a veure amb la difusió d’un dels dissenys més característics dels forrellats, baules i picaportes medievals. Una gran proporció d’aquests elements es va realitzar en forma de drac o de serp, que en la iconografia cristiana s’han identificat amb el diable i amb el pecat tant en els textos bíblics com en la tradició popular.
L’actitud amenaçadora amb què es va forjar aquest bestiari, sovint amb la boca oberta i els ullals o la llengua a la vista, i la seva ubicació a les entrades dels temples, semblen indicar que tenien també una funció intimidatòria. Les peces romàniques destaquen pel seu esquematisme i la seva gran expressivitat. Amb el temps, van anar adquirint complexitat fins arribar al preciosisme dels exemplars gòtics dels segles XIV i XV, però la iconografia reptiliana original i el tarannà amenaçador de les figures es va mantenir fins més enllà de l’edat mitjana.
Bibliografia
AMENÓS, L., L’activitat i les produccions dels ferrers en el marc de l’arquitectura religiosa catalana (segles XI-XV), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 2004. Disponible al Dipòsit Digital de la UB, http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/35591
ARTÍÑANO, P.M., Exposición de hierrosantiguosespañoles. Catálogo, Sociedad Española de Amigos del Arte, Artes Gráficas Mateu, 1919. Disponible a SmithsonianLibraries,http://library.si.edu/digital-library/book/exposicindehie00arti
BONNASSIE, P. / GUICHARD, P. / GERBET, M.C., Las España smedievales, Crítica, Barcelona, 2001
PASTOUREAU, M., Una historia simbólica de la Edad Media occidental, Katz, Buenos Aires, 2006
SANCHO, M., Homes, fargues, ferro i foc. Arqueologia i documentació per a l’estudi de la producció de ferro en època medieval, Boixareu, Barcelona, 1999
SPRANDEL, R., “Notas sobre la producción de hierro en la Península Ibérica durante la Edad Media”, a Anuario de estudios medievales, nº 13, 1983