Estudi del Llibre dels fets
Aquest article s’ha realitzat en el context de l’assignatura ‘Alimentació i Cultura a l’Edat Mitjana’ de la professora Maria Soler Sala al Màster de Cultures Medievals (IRCVM, Universitat de Barcelona)
Introducció
El Llibre del Fets relata els esdeveniments més importants del regnat de Jaume I el Conqueridor (r. 1213-1276). Està escrit en forma d’autobiografia i es centra en les campanyes militars conduïdes pel rei, principalment les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia.
La gran majoria d’experts conclouen que Jaume I va estar activament involucrat en la creació del text (Aurell Cardona, 2008: 305-318; Cingolani, 2007: 31-33; Smith, 2003: 6-7; Soldevila, 1983: 33-46). S’ha suggerit que la crònica podria haver tingut un origen oral, i que estava pensada per ser recitada en veu alta. El rei podria haver encarregat la creació de poemes per celebrar les seves victòries militars a un o diversos trobadors, o més probablement, podria haver explicat les seves experiències als cavallers de la seva mainada mentre un escriba en prenia nota.
La narració que Jaume I fa de la seva pròpia vida i del seu regnat és inevitablement parcial i sovint poc acurada històricament parlant, i constitueix essencialment una obra de caràcter militar. Tanmateix, l’abundància de reflexions i records personals del rei ofereixen una visió molt viva de l’època i un retrat íntim del monarca. És aquest segon aspecte el que fa de la seva crònica una font especialment interessant per a l’estudi de la cultura alimentària a l’època, ja que proporciona informació molt útil sobre la quotidianitat del rei i del seu entorn més immediat.
El present estudi analitzarà les referències que es fan a la crònica als aspectes relacionats amb els sistemes alimentàris, així com el paper dels aliments i del fet de menjar a la narració. Cal tenir en compte que per la naturalesa de l’obra, aquestes referències no són sistemàtiques i que tracten en gran part sobre la importància decisiva del proveïment d’aliments a la guerra. Tanmateix, el text també dóna informació destacable sobre qüestions socials, econòmiques i simbòliques del menjar a l’època, i sobre els hàbits alimentaris del rei.
L’alimentació als campaments militars
La logística i les decisions estratègiques de les campanyes militars depenien en gran part de condicionants relacionats amb els sistemes alimentaris. En primer lloc, s’havia de tenir en compte el calendari agrícola. Per exemple, era vital assegurar-se que els camps eren segats, motiu pel qual Jaume I organitza la seva host durant la campanya de València per protegir un camp de blat amb cavalls armats, ballesters i escuders per tal que els seus soldats el puguin tallar (155), i en una altra ocasió arriba a demanar una treva (403). Paral·lelament, també es perjudica a l’enemic intentant evitar que pugui fer la collita (131, 269), o bé es posa especial atenció en no fer malbé els camps per tal de no perjudicar negociacions de capitulació (441).
En segon lloc, era vital conèixer les provisions i reserves d’aigua amb què comptava una ciutat tant per defensar-la si era pròpia com per planificar el seu setge, aspecte que preocupa al rei en diverses moments durant el setge de Montcada (21), la campanya de València (128) i les revoltes posteriors a la zona (373), i també a la de Múrcia (430, 431):
“[…] creíem que per un mes, per bé que combatéssem no el poríem pendre, per ço com hi havia dos mília cargues de pa, e gran establiment per pendre a força.” (430)
Igualment, el fet d’estar ben provisionat és un dels arguments del rei de Mallorca per intentar negociar una retirada dels cristians (76). A més, durant els setges era habitual posar en pràctica tàctiques com la inhabilitació de sèquies, assuts i molins (321). De la mateixa manera, l’establiment de campaments militars estava condicionat per la tria d’un bon emplaçament amb fàcil accés a aigua dolça (67, 70, 320).
“E dix don Rodrigo que poca aigua hi havia per la host. […] e que cercàssem un puig pus baix, e que era prop d’aigua, e no ens acordam en tots aquells puigs: e tornam-nos-en a la host, e menjam.” (320)
En tercer lloc, és evident que s’havia de preveure l’alimentació de les tropes abans d’emprendre una campanya militar de qualsevol tipus i després de l’ocupació d’una plaça per tal d’assegurar-ne el control (179, 455). Segons la crònica, aquesta alimentació es basava en pa (o farina), vi i carn, ja fos fresca o salada, i civada (189, 201, 215, 216, 313, 407, 409) que anava destinada als cavalls.
El Llibre dels Fets no fa distinció entre la civada i la resta de productes destinats al consum humà, però des de mitjans del s. XI la civada era destinada majorment a les cavalcadures (Riera i Melis, 2017: 27). Pel que fa a la carn, es mencionen moltons, vaques i cabres principalment (201, 215, 407), i almenys en una ocasió, bacons (214).
L’adquisició de grans quantitats d’aquest productes era una empresa difícil, tant a nivell logístic com a nivell econòmic. A excepció de les cavalcades (188, 291, 454), probablement pel seu caràcter èpic, els casos relatats a la crònica són aquells prou excepcionals com per ser-hi inclosos. Es tracta normalment de situacions imprevistes i urgents on Jaume I aconsegueix resoldre el problema d’una manera o d’una altra.
Per tal de proveir la plaça de Borriana, per exemple, el rei viatja a Tortosa des del Puig de Santa Maria a tota pressa, i aconsegueix comprar provisions a base de fer cartes de pagament als mercaders, llavors viatjar a Lleida per aconseguir allà fons dels prohoms de la ciutat, i tornar a Tortosa per saldar els deutes amb els mercaders (216).
Un altre cas destacable és el de la planificació de la campanya de Múrcia, on per una banda va haver de demanar provisions als prohoms de Terol, i per l’altra, demanar prestat als mercaders de València i requisar tot l’excedent de cereal per més enllà d’un any (409).
“E dixem-los que havíem conduit mester, ço és pa, e vi e civada.
– […] per què us pregam que ho façats en esta manera: que anets per la vila, e qui ha pa, llevat ço que haurà mester a un any a sa casa, que el nos prest. E si n’hi ha de mercaders que el nos presten, car ho assegurarem tan bé com se volran […].” (409)
A més de la seva adquisició, el transport de gran quantitats d’aliments era també un repte. Sovint aconseguir bèsties de càrrega era tan o més difícil que aconseguir els productes d’alimentació (215). A més de l’elevat preu i la freqüent manca de disponibilitat, també s’havia de coordinar la mobilització de les atzembles per tal que arribessin al punt de recollida al moment precís (219).
Sempre que era possible, el transport marítim resultava molt més ràpid i convenient (214, 215, 313). El setge de València es va allargar cinc mesos, i això va donar un caràcter permanent al campament militar. El subministrament constant des de Tortosa a Grau de València, el barri marítim fora muralles, assegurava una varietat sorprenent de productes que es distribuïen a través del que es pot considerar pràcticament un mercat (265).
“E venc-nos gran conduit de pa, e de vi, e de civada, e de formatges, e fruites, e altres menuderies, sí que la host era tan gran que a la darreria hi havia bé mil cavallers, e bé seixanta mília hómens a peu. E trobava hom tota cosa que hom volgués a vendre e comprar, així com faria hom en una ciutat: si que ipoticaris hi havia de Montpesller, e de Lleida, qui hi venien espècies, així com faria hom en una gran vila, també a maluts com a sans.” (265)
Aquest fragment posa de manifest que al marge de l’alimentació bàsica, els campaments militars podien arribar a estar molt ben assortits, fins i tot amb espècies. Tot i que com és d’esperar a qualsevol guerra hi havia moments de molta necessitat, una certa abundància de productes era més habitual en el cas dels personatges de la noblesa. A Mallorca, per exemple, com que no han aconseguit la part del botí que creuen merèixer, amenacen el rei amb tornar a les seves terres perquè a més “morim de fam aquí” (90).
A la mateixa campanya de Mallorca, un sarraí es va aliar amb Jaume I i portava provisions especials a l’host de manera regular, incloent cabrits, gallines i raïms “aitals que els aduïen en sacs, e no es trencaven ni s’afollaven”, i que el rei compartia amb els nobles de la host (71). També n’és revelador un episodi en un dia de magre, on la mainada del rei tenia pa per menjar, per bé que poc, i l’host havia de trobar cereal pel seu compte a les alqueries de les rodalies, i menjar-lo torrat (102).
“[…] dos dies que ens durà un poc de pa que havíem, lo darrer dia passam nós e don Nuno bé ab cent hòmens que hi menjaven, ab set pans; e els de la host no havien pa, sinó que trobaven forment en les alqueries dels sarraïns, e torraven-lo, e menjaven d’aquell. E venien-nos demanar si gosarien menjar carn, e nós soltam-los que en poguessen menjar.” (102)
Aquesta distinció clara entre els cent homes que menjaven amb el rei i don Nuno i la resta de la host és molt clara en aquest fragment, que també és molt interessant perquè sembla indicar que habitualment s’observaven els dejunis i els dies de magre també durant les campanyes militars. En aquest episodi el rei es veu obligat i es sent amb prou autoritat per permetre als seus homes menjar carn el dia de Rams, tot i que com es veu a la cita anterior, s’assegura de descriure una situació extrema per tal de justificar-se.
Quotidianitat de Jaume I
A més de l’anècdota anterior sobre la restricció de carn el dia de Rams, ocasionalment es fa referència als dies de dejuni quan es descriuen les activitats del rei (101, 222). Per tant, és probable que ell també observés les restriccions alimentàries cristianes o si més no, trobava important que se’n tingués aquesta imatge des de l’exterior. En algunes descripcions dels seus viatges, s’especifica que porta pa, vi i formatge pel seu consum personal (184, 259). Tanmateix, més que per observar els dies de magre sembla ser una preferència personal, o potser el formatge era més còmode per menjar sobre la cavalcadura, ja que durant les negociacions per ocupar Peníscola diu que a més del que ell portava, menjava carn proporcionada pels sarraïns.
“E tantost enviam nostre missatge als sarraïns que nós érem aquí, e ells foren molt alegres. […] E tornaren-se’n e aduixeren-nos cent pans e dues alcolles de vi, e panses, e figues, e deu gallines de present que ens enviaven los vells qui aquí eren. […] e si no pa, e vi, e formatge que nós aduïem, no havíem altra carn mas aquella que ells nos aduixeren.” (184)
Respecte a l’alimentació durant els viatges per terra, resulta molt il·lustrativa la descripció que fa als infants Pere i Jaume de com ho feien ell i els seus homes durant la campanya de València, durant una conversa en què no es posaven d’acord sobre com organitzar una cavalcada a Almeria.
“[…] quan nós conquerim lo regne de València metíem a tres setmanes què menjar, e en aquesta manera, que els cavallers cavalcaven llurs cavalls, e carregaven les bèsties de pa, e de vi, e de civada, e ells llevaven les llances a les mans, e els escuts anaven sobre l’atzembla, e així com anàvem descargant, cobràvem ses bèsties una a una.” (454)
Per tal de poder transportar les provisions, doncs, els cavallers havien de portar les seves armes a sobre fins que les atzembles s’anaven descarregant, cosa que els infants no estan disposats a fer i la cavalcada es va acabar cancel·lant. Es percep clarament aquí la duresa de les condicions de vida durant les campanyes. Adesiara es menciona que el rei no ha pogut menjar en tot el dia (67, 108, 134), o que ha cavalcat tot el dia i només ha pogut menjar sobre el cavall (259). I cal tenir en compte que a més de la complexitat o la urgència d’algunes de les situacions en què es troba, és part també de la seva ètica personal, com quan reprova la suggerència de Pero Cornell de menjar i descansar un dia a Borriana durant la revolta dels sarraïns del Puig de Santa Maria.
“- Don Pero Cornell, no és manera d’armes aital, car per reposar perd hom molt a vegades, ni ja, fe que deic a vós, no hi menjarem ni hi romanrem esta nuit tro a Orpesa.” (228)
Aquesta actitud també impregna els hàbits alimentaris del rei als campaments militars, tot i que evidentment hi ha moments de més relaxació depenent de la situació. Durant la campanya de Mallorca, per exemple, pot apreciar-se aquesta diversitat. Després de la batalla de Portopí, i després de tot el dia sense menjar, el rei arriba a l’host i menja a la tenda d’un cavaller que ja s’ha instal·lat i té menjar preparat (67). Durant el setge de Mallorca, que va durar uns tres mesos i mig, i on el campament militar va adquirir un caràcter més permanent, el rei té una rutina i troba una certa comoditat.
“E un dimenge vestim-nos bé, e aguisam-nos bé, e faiem bé nostres faenes, e havíem adobat nostre menjar, e miràvem los genys com tiraven […].” (73)
A l’acabament del setge, quan les tropes de Jaume I ocupen Mallorca i després del saqueig, quan el rei entra a la ciutat ja li han buscat un allotjament adequat i li han preparat el dinar.
“E don Ladró, un ric hom qui era ab nós, covidà’ns, e dix-nos que un home seu li era vengut, e deïa que havia bona casa, e havia adobat de menjar de bona vaca: e que lla poríem jaure.” (88)
Valor simbòlic i diplomàtic de l’alimentació
Seguint amb els hàbits alimentaris del rei, la priorització del seu moment de menjar estableix una jerarquia de poder a la narració. Ja s’ha mencionat anteriorment com el rei anteposa les accions militars als seus àpats. Tanmateix, en situacions de relativa tranquilitat, especialment quan ha de despatxar amb els seus homes, deixa clar que es fa després que hagi menjat (61, 207, 222, 281, 394).
“E nós encara no havíem menjat, e dixem que, quan hauríem menjat, enviaríem missatge als rics hòmens, que cascú feés armar la tercera part de sa companya […].” (61)
Per les repetides mencions que en fa a la seva crònica i tal com era imperatiu per l’aristocràcia de l’època, Jaume I anava de cacera sovint (183, 186, 363, 377, 478, 517, 522). Aquesta activitat dotava de certes habilitats als cavallers, com per exemple saber-se orientar en un paratge determinat (183), i també era una font d’aliment.
“E nós no lleixàvem la caça, sí que de nostra caça, entre senglars, e grues e perdius vivíem en nostra casa, de carn, vint cavallers, menys dels altres oficials que hi eren […].” (186)
Tanmateix, la caça que practicaven els nobles era sobretot una manifestació del seu poder (Serrahima, 2008: 199, 204). A més, era un entorn ideal per converses informals entre homes influents i les referències al Llibre dels Fets demostren que es va convertir en un espai de negociació i consell de gran rellevància (377, 478, 517). Potser l’exemple més singular n’és l’episodi en què Jaume I s’assabenta d’una conversa que Alfons X de Castella i el capitost musulmà Al-Azraq tenen durant una cacera i en la qual conspiren contra ell.
“[…] E el rei de Castella caçava […]. E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demanà-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d’Aragó. […] E era-hi un cavaller de nostra terra que oí les paraules, e havia nom Miquel Garcés, e dix-nos-ho tot. E quan nós haguem tolt a Alaçrac tot ço que havia e gitat de nostra terra, a nós membrà aquella paraula, o faem fer una carta al rei de Castella […] e nós faíem-li saber que li havíem tolts, en vuit dies, setze castells, e que així sabíem nós caçar com nós li enviàvem a dir […].” (377)
Aquesta cita il·lustra perfectament del joc de poder més oficiós que oficial que es produïa en aquest context, que no estava mancat de protocol (besamans inclòs), duplicitat, delació i sobretot, conseqüències polítiques.
El rei també expressa clarament que gaudia molt de la caça. Quan descriu una estança a Múrcia, on va anar a visitar la seva filla i el seu estimat i malaguanyat nét Ferran, diu que va estar-hi “dinou dies caçant e deportant” (522). També resulta interessant que detalla que “anam-nos-en posar a les cases de la reina, e menjàvem en les de don Ferrando”, és a dir, que gaudia de la companyia i de la conversa del seu nét preferentment durant el dinar.
Aquest aspecte social de compartir els àpats apareix a altres moments, com quan éssent encara molt jove, és rebut calorosament a Osca i posteriorment comparteix la seva felicitat amb la seva mainada al sopar (30). Així mateix, cal fer referència aquí a les invitacions i preparacions del Nadal, mencionades dos cops a la crònica.
En una de les dues ocasions (497, 546), Jaume I convida a Alfons X a passar el Nadal a Tarassona després d’estar-se una temporada a Castella. Es tracta d’un episodi interessant per la breu descripció de les preparacions que va fer, majorment referents a l’abastament del seguici del rei castellà, amb aliments prou especials com perquè no es trobés res a faltar durant les festes de Nadal.
“E nós així com era aguiat, haguem a ell e a tots aquell qui ab ell venien tot ço que mester havien. E faem-ho així, que cada ric hom qui ab ell vingués prengués en sa tenda pan, e vin, e cera, e salsa, e fruita e totes aquelles coses que mester hagués […] no creem que fallís algú a qui ració no faéssem donar de perdius, e de rams e ojats, e de totes aquelles coses que demanàs.” (497)
Més enllà d’aquests esdeveniments socials, els banquets tenien una gran rellevància a nivell polític. D’una banda, és sobradament conegut el banquet que va organitzar Pere Martell a Tarragona, durant el qual es va acabar de convèncer al rei de la conveniència de conquerir Mallorca (47). La narració d’aquesta escena, així com també reflexa la miniatura del Còdex de Poblet, evidencia que el rei menjava a part, i que els altres comensals no li dirigien la paraula fins que no havia acabat de menjar.
Igualment, és molt significatiu un altre esdeveniment relacionat amb l’ocupació d’Almenara, ja que immediatament després d’entrar a la vila, el rei va fer anar a buscar la reina per escenificar la presa de possessió del castell entrant-hi i menjant amb ella. La reina es trobava a Borriana, a uns 25 km de distància, i després d’una certa resistència a abandonar el menjar que ja s’havia preparat, va accedir a reunir-se amb el rei a Almenara.
“E ella, quan li venc lo missatge havia adobat de menjar, e dix que quan hagués menjat que hi venria. E açò era en caresma. E dixeren los cavaliers:
– Lo rei vos mana que vingats, que ell ha aparellat de menjar, e que mills e pus alegrament menjarets lla, ab ell, que no faríets aquí.
E ella, quan ho oí, lleixà son menjar, e esperam-la tro que venc, e eixim a la costa del peu del castell, e nós e ella entram alegrament dins lo castell, e ab gran alegria menjam.” (248)
Endemés, els banquets tenien una importància vital en la diplomàcia i particularment per aquesta font d’estudi, en la negociació de capitulacions amb els cabdills i reis sarraïns. Primerament, Jaume I posava especial cura en l’aparença de les seves estances, i sempre que era possible les ornamentava especialment i s’assegurava que hi hagués seients per tothom (76, 119, 122, 274, 327, 435).
D’altra banda, el rei era plenament conscient de les restriccions alimentàries de l’Islam i s’assegurava de tenir animals vius que els sarraïns poguéssin degollar ells mateixos (244, 250, 252, 436, 438), i fins i tot els va arribar a oferir estris de cuina nous, com en aquest episodi del setge de Múrcia:
“E quan nós sabem que ells venien, faem encortinar nostra casa de bons draps, e fer bons setis; e manam que ells tinguessen aparellat gallines vives, e moltons, e cabrits, e quan ells fossen venguts que les llurs faessen degollar, e estiguessen ab nós. […] E ab aital hagren degollats los cabrits e les gallines. E ells dixeren que no volien menjar aquí ab nós. E nós dixem que els faríem dar olles noves en què coguessen la carn e que menjassen aquí. E ells pregaren-nos que nós no volguéssem que romasessen, car tenrien-los-ho a mal los de la vila: mas altre dia lo que havien emprès ab nós que hi menjarien.” (436, 438)
Respecte als hàbits alimentaris dels sarraïns en aquest context, adesiara refusen menjar amb Jaume I per por que les seves comunitats ho vegin com un insult. Altrament, resulta revelador que ocasionalment veuen vi quan mengen amb el rei, i que aquest ho aprofita per facilitar les negociacions (250, 252).
“E nós haguem-los retenguts dos moltons vius e cinc gallines ab què es dinassen ab nós. E així com vengueren no volguem parlar ab ells tro que fóssem dinats, e que fossen pus alegres de menjar e del vi que beuríem.” (250)
De la mateixa manera que Jaume I convidava els representants de les viles a menjar, o fins i tot els enviava el menjar si no volien compartir taula amb ell, de vegades rebia regals com a mostra de bona voluntat. En el cas de Peníscola, per exemple, “aduixeren-nos cent pans e dues alcolles de vi, e panses, e figues, e deu gallines de present que ens enviaven los vells” (184). Els aliments eren també objecte de negociació de cara a les capitulacions, ja fos en forma de tribut o de compensació. A la campanya de València, el rei acostumava a donar ovelles, cabres i vaques als castells que es rendien (243, 250, 252). I també es detallen els aliments inclosos al tribut acordat amb els menorquins.
“[…] ens darien cascun any tres míl·lia quarteres de forment, e cent vaques, e cinc-centes entre cabres e ovelles: e que nós faéssem carta ab ells que els guardàssem e els defenéssem així com hòmens nostres e vassalls […]. E don Assalit féu metre en les cartes que hi hagéssen dos quintars de mantega cada any, et dues-centes barques per bestiar a passar.” (121)
L’alimentació com a recurs literari
El Llibre dels Fets utilitza sovint els àpats del rei per establir el moment del dia en què es produeix l’acció, de manera que són molt freqüents expressions com “quan haguem sopat” o “havíem ja menjat” per iniciar la descripció dels esdeveniments. Per una altra banda, l’estat emocional del rei de vegades es transmet en referència al menjar, com per exemple quan entra triomfalment a Osca de ben jove i diu que “quan haguem menjat, fom alegres” (30), o en un moment difícil en què encara no sap si tindrà prou suports per iniciar la campanya de Múrcia diu que “nós estàvem així que no volíem menjar” (386).
Jaume I s’expressa moltes vegades d’una manera que es podria qualificar de popular, amb metàfores i refranys que sovint fan referència a diferents aspectes de l’alimentació. Abans d’assetjar València, el rei planeja fer-hi una sèrie de cavalcades per afeblir la ciutat, i diu que “així la maduraríem con fruita qui la vol menjar” (206). I quan posteriorment el rei de València li ofereix un conjunt de castells de la zona per intentar evitar que ocupi València, Jaume I té clares les seves prioritats i explica a un dels seus homes que “podem haver València, e així haurem la gallina e puis los pollets” (242).
Igualment, utilitza aquest tipus d’expressions per descriure les persones. Explicant a un dels seus homes que té dubtes sobre la fidelitat d’alguns dels seus cavallers, li diu que “se triarà la farina del breny” (224). I després que la seva filla Violant li demana que ajudi al seu marit Alfons X de Castella a recuperar Múrcia, el rei el descriu al seu consell com segueix:
“Sapiats que aquesta es una manera d’home qui tasta vi e el vol enaiguar, car aquells que tasten vi e el volen enaiguar, volen saber si és enaiguat o fort primerament. E aquesta manera ha feita fer lo rei de Castella a ma filla, que pel tort que ell me té no em gosa pregar que li ajut, e fa-ho aprovar a ella […].” (382)
Conclusions
Aquest estudi posa de manifest la validesa del Llibre dels Fets com a font valuosa per a la història de l’alimentació del s. XIII. Malgrat la manca de rigor històric d’una obra escrita des d’un punt de vista personal i amb interessos polítics molt determinats, la visió que proporciona de la quotidianitat de Jaume I i del seu entorn és d’una gran riquesa.
Tot i el caràcter fragmentari i no sistemàtic de les referències a l’alimentació, quan es consideren en el seu conjunt proporcionen una visió prou representativa de diversos aspectes de la cultura alimentària de l’època i també de l’actitud del rei envers les seves diferents vessants. Al cap i a la fi, segons la mateixa la crònica, aquesta només parla de “coses que foren grans e bones” (270), és a dir, de rellevància.
Així mateix, i tot i que per la naturalesa del text la majoria d’informació que es proporciona fa referència a la logística de les campanyes militars, també pot ajudar a fer aportacions interessants en altres àmbits com els hàbits alimentaris del rei i del seu entorn, el paper dels banquets i la caça a l’acció diplomàtica, o les pràctiques alimentàries dels sarraïns i el coneixement que se’n tenia des de la comunitat cristiana.
Referències
Font primària
Jaume I (1982). Crònica o Llibre dels feits (F. Soldevila, ed.). Barcelona: Edicions 62.
Bibliografia
Aurell Cardona, J. (2008). La chronique de Jacques I, une fiction autobiographique. Auteur, auctorialité et autorité au Moyen Âge. Annales, histoire, sciences sociales, 2, 301-320.
Cingolani, S. M. (2007). La memòria dels reis: les quatre grans cròniques i la historiografia catalana, des del segle X fins al XIV. Barcelona: Base.
Cingolani, S. M. (2008). El “Llibre dels fets” del rei Jaume I i el “Llibre del rei en Pere” de Bernat Desclot. In: Colón Domènech, G. and Martínez Romero, T. (coord.). El rei Jaume I: fets, actes i paraules (pp. 287-312). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Faraudo de Saint-Germain, L. (1943) Vocabulari de la llengua catalana medieval. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. https://www.iec.cat/faraudo
Liuzzo Scorpo, A. (2018). Emotional memory and medieval autobiography: King James I of Aragon (r. 1213–76)’s ‘Llibre dels fets’. Journal of Medieval Iberian Studies, 10:1, 1-25.
Riera i Melis, A. (2017). Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Serrahima Balius, P. (2008). Una demostració de poder: la caça en les miniatures medievals. Apunts Medicina de l’Esport, 160, 199-204. https://www.apunts.org/en-vol-43-num-160-sumario-XX886658108X71387
Smith, D. (2003). Introduction. In: Smith, D. and Buffery, H. (eds.). The Book of Deeds of James I of Aragon. A Translation of the Medieval Catalan Llibre dels Fets (pp. 1-10). Aldershot and Burlington: Ashgate.
Soldevila, F. (1983). Introducció a les Quatre Grans Cròniques. In: Soldevila, F. (ed.). Les Quatre Grans Cròniques (pp. 1-101). Barcelona: Editorial Selecta.